Al bell mig de Catalunya, passat Vic, venint des de Girona, la terra vermella apareix entalusada a cada costat de l'eix transversal. Mica en mica l'eix descendeix a una fondalada plana, allà on hi havia hagut un mar a la prehistòria. Arribem a Avinyó i preguntem per l'Alberg de cultura Cal Gras allà on passarem aquesta nit.
L'arribada és molt senzilla amb les indicacions rebudes per telèfon. l'Eva ens espera i ens dóna la clau amablement de la casa. L'Eva ens ensenya els espais de taller on es reuneixen artistes per debatre i estudiar els seus temes importants. Un lloc d'estudi, un refugi per artistes. Avui serà un alberg d'amats del paisatge.
L'alberg desprésn un clima de sobrietat i de mínims. L'interior està tot quasi conservat. Les portes i el terra són encara de les cases d epoble, amb portes de dos batents de 4o cm la fulla. Els banys són nous amb instal·lacions vistes molt ben col3locades seguint línies verticals i horitzontals. Allò que de vegades costa tant d'entendre.
Deixem les coses, ens acomiadem i posem ruta a Navarcles. Comencem per la visita obligada al monestir de Sant Benet. Monestir mil·lenari, iniciat l'any 970 i tants i consagrat el mil i tants. Va ser fundat per un matrimoni de rics de l'època. Cert paral·lelisme que amb Cervià de Ter. El relat de la història del monestir és apassionant, relatada sobre un mur de pedra com si fos un joc d'ordinador. Els dos adolescents queden impresos d'aquelles imatges i els quatre adults, encara més. La vida dels onze monjos benedictins que dediquen la seva vida al "ora et labora" de jorn a jorn. Cada monjo té una labor diferent per la supervivència de tots junts. Sembla una mica la història de Cal Gras, que era una casa de pagesos on eren onze, per això l'alberg té tantes habitacions i estances. Potser la unitat mínim per ser autosuficient volta el número onze.
El cas és que la pedra de Sant Benet està immaculada, amb la restauració fet. Arribem al claustre, on l'escultura dels capitells ensenyen lliçons terrorífiques sobre el bé i el mal i a la sortida o a l'entrada del refectori, aquell capitell sobre la gula posant-als monjos sobre avís del pecat. El monestir és un edifici tancat, per pedra i murs, el claustre però és el punt culminant de la introspecció. Un microhàbitat que posa en contacte l'home amb la resta del món gràcies als ocells que venen a cantar i transporten les notícies de fora a dins i a l'inrevés.
El recorregut de la visita és cronològic i veiem les diferents etapes del monestir seguint les estances fins arribar al primer pis, on l'abad Frigola va fer aixecar un pis més el claustre, ja en èpoques del Barroc i fins que els monestir va ser una escola d'art dels monjos de Montserrat. Al segle XIX la desamortització de Mendizàbal va fer fora els monjos i l'edifici va quedar abandonat fins arribar el 1907 on el caprici modernista el va tornar a ocupar a les mans de Ramon Casas, fill de casa bona, i el va convertir en una casa de rics. L'arquitecte Puig i Cadafalch va convertir la galeria nord en un espai arquitectònic voltat d'arrambadors de rajoleria de ceràmica blava recuperada.
S'acaben les visites guiades. Mil anys d'història ens deixen el cap enterbolit i la pedra i la rajola es superposen com les projeccions museogràfiques.
Necessitem un petit descans. Ens n'anem a fer un picnic al llac de Navarcles. Fem endreça mental sobre les estovalles de ratlles i colors.
Un cop descansats tornem a enfilar la ruta cap a "Talamanca, Mura i Rocafort, el triangle de mala mort". a la cerca de les Tines de pedra seca dels blogaires del Bages.
Talamanca té un castell, però no s'accedeix amb cotxe i seguim fins a Mura. A Mura costa molt trobar pedres i el que busquem, no hi ha oficina de Turisme oberta. ës un poble petit i arregladet i ens parem a fe run gelat i un cafè. Quina sort.
Anem a Cal carter, el restaurant del poble. LA setmana passada havien celebrat 50 anys. Li preguntem pel castell i per les Tines.
Sincerament ens expliquen que del castell en queden només les traces dels murs, però que de les Tines ... dóna la casualitat que de les Tines ell, en Jordi Perich, animat per companys bojos del vi dei de les pedres, han fet recerca històrica i les han catalogat. Ens ensenya el seu llibre sobre les més de cent tines que han arribat a trobar. Fins i tot n'han apadrinat una amb la seva vinya. E Jordi Perich s'explica molt i molt bé i és capaç de captivar qualsevol que l'escolti. Ens exp`lica el perquè de les Tines. Es veu que en el temps que es trigaria en anar de la vinya fins a la bodega a deicxar el raïm, aquest ja s'hauria fet malbé i per això el saber popular es va veure obligar a fabricar les tines "in situ" per fer la premsada del vi i després, ja amb més calma portar.lo a les botes a criar.
Finalment podem visitar unes Tines. Les tines són enrajolades per dins amb peces de ceràmica vidriada d'un color marronós blavós molt especial.
 |
Tines de la Vall el Flequer al PK4 de Rocafort
 |
Una aturada al Puig de la Balma. Com que hi hem anat em paro a explicar una mica què és. El Puig de la Balma és un restaurant que havia sigut una teuleria i una casa. Està construïda en una Balma. Els seu propietaris l'han convertir en un lloc d'exposició de les eines que han trobat. ës un recull dels oficis antics.
Llàstima que està tot molt empolsinat , doncs no està tancat.
Tenim ganes de tornar a Cal Gras i enfilem cap a la C-25 a Manresa fins Avinyó.
Sopem i dormim.
Fins demà...
